116 km per endavant. Ens espera una llarga etapa, amb molta calor i vent.
Col·locats a la línia de sortida al segon calaix, donen el tret de sortida i sortim a tope, però de cop començo a sentir un soroll i veig que m’està caient la bosseta de la càmera. Bé, sort que és això. Ens posem a un costat i continuem! A diferència dels altres dies ja comencem en pujada. Noto que les cames no van, però de seguida es posen a to. Estem anant a un ritme bastant alt.
Els primers kilòmetres ja els comencem per un terreny molt pedregós, i continuem pujant fins que fem una pujada tècnica plena de pedres on hi ha molta gent que acaba baixant de la bici. Quan arribem a dalt, ens ve una baixada de duna, que només pujar caic a terra i em dono un cop a la cama, però de seguida m’aixeco i la baixo a peu amb la bici. Som-hi! Comença el llarg terreny travessant un llac sec ple de pedres que sembla que vagis per la lluna, avancem kilòmetres i kilòmetres, així sense parar de pujar “falso llano” que es diu. Ja se m’està fent molt pesat i avui ens queden molts kilòmetres per davant i amb el vent en contra.
Estem fent l’etapa molt sols. Avui haurem de tibar de cap més que de cames. Anem tenint estones de molta pedra i estones de petites dunes que ens van frenant la bici. Això ens va desgastant. Seguim amb el vent en contra i en un terreny molt pesat, on les baixades avui no existeixen; només fem que pujar. Està sent l’etapa més dura que hem fet fins ara. Avui la mitjana ens està sortint més baixa, ens costa pedalar. A diferència dels altres dies, s’està fent molt pesat, anem sols i quan passa un grup no els podem mantenir. Avui toca pensar que estem aquí perquè volem, ja sabíem que era dur, així que anem pedalant i que passin els kilòmetres. Quan ja portem uns 80 kilòmetres, encara ens en queden 26 i, ja molt cansats, veiem les dunes i a mi se m’obren els ulls. Va, Cris, que això ja està aquí, però van passant els kilòmetres i anem veient una immensitat de dunes espectaculars,, però no veiem el campament per enlloc, així que continuem pedalant, que encara queda. Realment estic esgotada, em costa mantenir un ritme alt i li he de dir al Josep que freni, que no puc mantenir ritme. Va, ja queda poquet! Fins que després d’una etapa llarguíssima on ja portem 6 h pedalant, veiem el final. Estic esgotada, però quan arribem a l’arc de meta Erg Chebbi em quedo al·lucinada del paisatge, un campament envoltat per un mar de dunes, senzillament increïble.
Seguim 🥉