2 d’octubre, 8:30 h. Línia de sortida a Tossa de Mar. A punt de disputar la segona prova de la Scott Cup!
Aquesta vegada, a diferència de la primera prova Scott Cup Pirineus, em poso cap al davant de la línia de sortida, per tal de no perdre temps amb els taps que es formen al començament.
Sortim “a tope” per una pista amb una corba a la dreta on més d’un ja es fot a terra, i a 100 m ja comencem a pujar per una pista força dreta on les pulsacions ja es posen al màxim. Aquí avanço a dues noies i em situo primera per uns minuts, fins que em passa una rival que va molt àgil a la pujada. Anem corrent i no la perdo de vista. Enfilem uns quants km més i començo a avançar nois. Fins al kilòmetre 10 ha estat una pujada progressiva combinada amb alguns trams de baixada, però en general no hem parat de pujar. Són 1400+ amb 44 km.
Està sent una cursa exigent; a part del desnivell anem per pistes que patinen molt a causa d’una mena de sorra de platja gruixuda, típica de la Costa Brava.
A partir del km 10 fins als 15 km no hem parat de pujar, el desnivell ha estat molt dur, però molt “xulo”. M’he trobat bé i encara he mantingut la segona posició, amb uns ritmes bastant alts per ser una prova de BTT. La cursa ha continuat sent realment molt maca i dura. Un cop a Sant Grau ens hem desviat per un corriol “ciclable” molt xulo, però als 200 m, ja ho ha avisat un cartell: a partir d’aquí comença una zona molt tècnica. Hem començat a passar per unes roques grans i planeres, on s’ha d’anar molt alerta i realment, sí, ha estat un corriol difícil, que per sort, la tina telescòpica me n’ha facilitat la baixada. Ho he fet tot sobre la bici i amb un bon ritme durant els 3 km que hem estat passant per allà, tenint els braços amb una tensió important… Però estic feliç de no haver hagut de baixar de la bici i no haver perdut temps. He continuat per una pista molt dreta de baixada fins al kilòmetre 23, i fins aquí he anat superbé de temps.
Ja portem mitja cursa, això s’anima, ara ja anem restant kilòmetres i ens torna a tocar pujar i pujar. La veritat és que em sento bé de cames i em poso amb un grup de nois que van al mateix ritme. Quan ja hem pujat a dalt de tot al kilòmetre 30 ens posem per un corriol molt maco i “ciclable”, fins que de cop veiem un corriol de pujada impossible de fer-ho sobre la bici. Les carreguem a les espatlles i cap amunt, caminant pujant les bicis, i quan ja hem fet bastant tros, quan ja hem estat a punt d’arribar al turonet, ens adonem que ens hem perdut i que no hi ha cintes. Merda!!! Ja no podré optar al podi.
Hem decidit pujar fins a dalt de tot i hem baixat per una pista molt dreta plena de pedres soltes, on m’he fotut de cap. Per sort no ha estat res, i ha tocat continuar fins a trobar la pista per on anava la cursa.
La veritat, això fa molta ràbia. Ara tinc dues opcions: o deixar-me anar i pensar que ja no tinc opcions de podi, o donar-ho tot a fons per intentar atrapar la segona i veure si puc estar en tercera posició. Sabeu què he decidit, no?
Evidentment, la segona opció. He continuat per la pista a una velocitat molt alta, em quedaven 10 km per arribar a meta, em trobava bé, i he cregut que ho podia fer.
Ara sí que venia una pujada de 2 km infernal, i plena de sorra que feia patinar molt la bici. La majoria de gent pujava empenyent la bici, jo he pogut fer una part empenyent i l’altra sobre la bici. Va, que ja queda poc, Cris! Sense deixar de donar-ho tot, un cop a dalt ja ho tenim, només queda baixar, i alguna petita pujada que sempre et deixen pel final.
Un cop arribat al cim de Montagut, hem començat a baixar per pista, fins que ja ens hem posat a un corriol de baixada bastant tècnica fins a estar a 2 km de la meta. He anat amb un altre noi, baixant rapidíssim, sense pensar amb la dificultat. Li he explicat el que m’havia passat, i… cada cop que hem vist algú al davant que no baixava gaire bé, ell s’ha encarregat de dir que jo era la tercera noia i que ens deixessin passar, i així durant tot el corriol fins a 2 km de la meta. Ja s’acaba la zona tècnica, i hem anat els dos a fons, i ell m’ha acompanyat fins a la línia d’arribada.
Al final he quedat tercera, no he pogut atrapar la segona noia només per 40 segons. Llàstima! I qui sap, si no m’hagués perdut, potser hauria pogut guanyar.
Estic molt contenta per les sensacions, i ja tinc una anècdota més per explicar.
Seguim!