Diumenge 29 de febrer, després de 2 anys sense poder-se disputar la prova, per causa de la Covid, torna la Collbaix Trail, una cursa per la meva muntanyeta preferida, el Collbaix.
Em sona el despertador a les 7:45 h. Tinc bastant son i poques ganes, només de pensar amb el fred que deu fer allà fora. Em trec la mandra i em vesteixo, esmorzo “pa amb Nutella” el preferit per les curses.
Abans de sortir, em noto dolor cap a les costelles, entre punxades i flato. Dubto si sortir, però penso: som-hi, si pots apretes i si no serà un entrenament.
9:30 h línia de sortida, amb fred, però amb un dia radiant. Donen el tret de sortida, i, surto al davant a un ritme alt, però controlant molt la respiració i el ritme per evitar el flato.
Sortim per pista amb una lleugera pujada, continuem per pla i una mica de baixada, i abans de fer el primer km, enfilem per un corriol de pujada fins a arribar a una pista amb una curta però forta baixada d’uns 200 m, continuant per un corriol molt xulo. Em trobo bé i vaig a un bon ritme amb els del capdavant de la cursa. Anem direcció al Collbaix, passant per senders nous que ens havien preparat els del club VEC, organitzadors de la cursa. Ara si, sobre el km 3, comença la pujada al Collbaix per la Magic Line. Sort que la conec a la perfecció; és un dels meus senders preferits. Continuo en la primera posició femenina i em trobo bé; sempre ajuda a conèixer el terreny i saber quina pendent et trobaràs i quan et queda per arribar a dalt. Un cop a dalt del Collbaix, amb les pulsacions a tope, toca recuperar aprofitant el pla i la baixada que ens porta a fer el sender de Zegama (quasi tots els senders del Collbaix tenen nom), una baixada molt tècnica i molt dreta, amb l’agreujant que encara hi ha restes de neu i gel. Corro amb prudència però intentant anar el més ràpid possible. Tot i no veure la segona fèmina, mai et pots relaxar. Un cop a baix de tot, toca afrontar la segona pujada al Collbaix per un corriol nou que no he fet mai. Està sent una cursa molt xula, tota per corriol i quasi sense trepitjar la pista. Tot i patir una mica, m’estic divertint! Arribem al collet, trobem el segon avituallament, em paro, bec una mica d’aigua i a continuar, que ara si, queden només uns 3 km i mig i tot baixada. Agafem el sender del pedregar, un dels més coneguts per la gent de la zona, bastant tècnic, a causa de la quantitat de pedres que hi ha. Aquest també el conec quasi a la perfecció, de tantes vegades que l’he pujat i baixat. I és que avui, estic a la meva zona, la del Collbaix.
Contenta per com m’estic trobant i sense relaxar-me, baixo el més ràpid que puc, fins a arribar a la pista que ja ens porta a la línia d’arribada. Ja ho tinc! Primera noia amb un temps d’1 h 11′. Molt contenta per les sensacions, després de temps sense córrer una cursa a peu, i encantada amb el resultat, acabant primera fèmina de la general i local i obtenint una 12a posició dels 125 corredors que la disputàvem.
A continuar sumant!
